Magnífic estudi del mot Enxaneta (noticia sencera)
Anàlisi del mot
Un primer exercici ben senzill; anar als diccionaris i analitzar el mot. Com surt als diccionaris?
Tal com l’entra l’IEC (o sigui la norma actual per escriure el mot) és:
Enxaneta: m. i f. Nen o nena que corona un castell humà.
De moment, en el meu article faré servir la normativa per utilitzar aquesta paraula.
El Fabra l’entra amb “A” (!):
Anxaneta: [a] m. Infant casteller que s’enfila al cim del castell humà.
L’Alcover-Moll l’entra amb “E”:
Enxaneta: f. Noiet que en l’exhibició dels «xiquets de Valls» s’enfila fins al cim del castell humà (Camp de Tarr.). Una embranzida més i l’enxaneta arriba al cim, Ramon Vidales, Vaca llet 78.
Fon.: əɲʃənέtə (Valls). Var. form.: xaneta
Comentari: Discrepàncies evidents. Uns “A” altres “E”. I sobre el gènere, tampoc coincideixen. Personalment, com s’anirà veient a l’article, proposo una “A” com fa Fabra i un femení com fa Alcover-Moll.
I si analitzem el mot, com està construït i en la llengua en que està construït?
- Sufix “-eta”. Ens està suggerint un diminutiu com fa habitualment el català: “-et/eta”.
- La “-a” suggereix clarament el gènere femení.
Dit això analitzem el lexema i tenim enxa- o enxan- (o bé anxa- o anxan-). Cap diccionari, ni IEC, ni Fabra, ni Alcover-Moll… Cap d’aquestes expressions té una entrada; ni tampoc altres suposicions (anja, enja, etc.).
El tema del diminutiu és fàcil d’entendre, ja que es tracta d’un nen/a, o encara que sigui un adult, xic, petit. Més complicat és perquè és femení; ho deixarem per al final.
Curiós el debat sobre si s’ha d’escriure amb “A” o amb “E”; hi ha molts que preferirien acceptar Anxaneta ja que, com veurem, és com apareix en el primer document escrit on se’n parla.
Divertimento fonètic: Notem que el mot se seguiria pronunciant igual en català de Catalunya en tots dos casos, i seria, quasi igual, si escrivim: angeneta.
Anàlisi de la via occitana
Anàlisi de la via arabista o islamista